Se trata de un blog de reflexiones sobre la vida, la filosofía, la psicología y pensamientos o frases que hacen pensar.
La idea surgió para compartir con otras personas pensamientos de crecimiento personal.
Es cierto que el blog se titula plenitud.
Y ... cómo se puede pretender llegar a eso. Tal vez es un ideal, pero creo que si que podemos ir a más de donde estamos ahora. Tal vez no tanto de manera neurótica como como si fuera un mandato.
Pero si pensando que podemos crecer y dar pasos hacia adelante.
sábado, 22 de septiembre de 2012
miércoles, 3 de marzo de 2010
Reflexions sobre felicitat i benestar desde la filosofia i la psicologia.
Des de l'inici dels temps amb els primers filòsofs i pensadors hi ha hagut un interès en trobar les claus per ser felic.
Amb la filosofia grega i altres filosofies orientals com pot ser el taoisme, budisme, l'hinduisme hi ha hagut un interès en trobar estats semblants al de felicitat al voltant de la dimensió espiritual de l'ésser humà amb connotacions emocionals, materials i relacionals. Més en concret, en la filosofia occidental de Pitàgores amb la seva concepció de la felicitat, aquest filòsof de sicília i influenciat pels egipcis, identificava la perfecció de la geometria i l'exactitud dels nombres amb apropar-se a deu . Igualment, en l'orfisme, la transmigració de les ànimes i la mortificació del cos alliberava l'ànima. Sòcrates, per la seva banda, parla del famós coneix-te a tu mateix com a base per a l'autorrealització i com a tal la plenitud. Platò, influenciat per Pitàgores, atribueix la felicitat com només possible en el món intel·ligible o de les idees. L'esser humà és feliç quan pot contemplar l'essència de les coses, més enllà de l'il·lusió dels sentits. D'altra banda per Aristòtil i la seva ètica a Nicòmac parla de conceptes com felicitat, plaer o amistat. Aristòtil proclama que la felicitat és una activitat o facultat que no s'identifica amb el plaer però tampoc amb el món de les idees, sinó que es situa en el punt mig.
Aristòtil opina que la persona que aspiri a ser feliç deu fixar-se un objetiu per viure bé i ens posa com objectius possibles l' honor o la glòria, la riquesa (segon lloc), o la cultura. Per a aquest filòsof el més important és que no ens desviem del nostre objetiu una vegada que s'hagi trobat.
Pels epicurs la felicitat consisteix en la satisfacció dels desitjos, l'experiència del plaer i l'absència del dolor, mentre que pels estoics com Epíctet i el seu Enquiridion, la felicitat no depèn tant de factors externs sinó de la pau procedent de l'alliberament de les passions i els desitjos. El platonista Plotí parla de la contemplació com a font d'obtenció de plenitud i connexió mística. D'altra banda, pels budistes el domini o observació de la ment i la lluita contra les injustícies és la felicitat. També parlen de la cessació del dolor per mitjà de l'alliberament dels aferraments. Spinoza diu que la felicitat es troba sent un mateix, entrant en contacte amb les coses i persones i trobant allò que ens fa créixer i evitant allò que ens fa més petits. Per a Nietzsche per trobar la felicitat es necessita poder sobre un mateix. També és el plaer que comporta la força vital que hi ha dins un mateix i el sentiment de que una resistència ha estat superada. Foucault es destaca per atribuir a les institucions una influència sobre la manera de sentir, les quals en certa manera imposen models de felicitat.
Amb la independització de la psicologia com a ciència autònoma de la filosofia. Aquesta es va preocupar per l'estudi del comportament humà, millorar l'estat d'ànim o la salut psicològica de les persones. Ara bé, serà la psicologia humanista, inspirada en l'existencialisme, el Zen i la fenomenologia, corrent que ha tingut més en compte el valor de les emocions, el coneixement intuïtiu i la consciència. La psicologia humanista parlarà més del creixement personal com a expansió de la personalitat i té com a representants: Carl Rogers, Erich Fromm o Maslow. Carl Rogers parla de l'aprenentatge significatiu com un aprenentatge centrat en l'estudiant, el qual aprèn participant de forma activa, creativa, de forma espontània i quan la proposta d'aprenentage es presenta pel formador de forma no intimidatòria per a l'ego de l'aprenent. Igualment Rogers parla de la teràpia centrada en la persona. En ella, les emocions, l'empatia i la comunicació prenen un rol clau. Tots aquests són elements intrínsecament lligats al creixement personal, com a base i motor base de l'aprenentatge . Fromm amb el seu tenir o esser, l'art d'estimar o por a la llibertat posa en evidència la identifcació de felicitat amb materialisme i afirma l'efecte de la societat en els models de comportament i de felicitat. Destaca també el seu mode tenir i mode ésser, que ha posat de manifest els límits de la societat en què tot té un preu. Friz Pearls desenvolupa la terapia Gestalt i Virginia Satir la seva teràpia familiar i les personalitats. Altres propostes de autoconeixement arriben per diferents autors. Darrerament es parla més de l'enneagrama de Gourdieff fins a Naranjo.
Amb la filosofia grega i altres filosofies orientals com pot ser el taoisme, budisme, l'hinduisme hi ha hagut un interès en trobar estats semblants al de felicitat al voltant de la dimensió espiritual de l'ésser humà amb connotacions emocionals, materials i relacionals. Més en concret, en la filosofia occidental de Pitàgores amb la seva concepció de la felicitat, aquest filòsof de sicília i influenciat pels egipcis, identificava la perfecció de la geometria i l'exactitud dels nombres amb apropar-se a deu . Igualment, en l'orfisme, la transmigració de les ànimes i la mortificació del cos alliberava l'ànima. Sòcrates, per la seva banda, parla del famós coneix-te a tu mateix com a base per a l'autorrealització i com a tal la plenitud. Platò, influenciat per Pitàgores, atribueix la felicitat com només possible en el món intel·ligible o de les idees. L'esser humà és feliç quan pot contemplar l'essència de les coses, més enllà de l'il·lusió dels sentits. D'altra banda per Aristòtil i la seva ètica a Nicòmac parla de conceptes com felicitat, plaer o amistat. Aristòtil proclama que la felicitat és una activitat o facultat que no s'identifica amb el plaer però tampoc amb el món de les idees, sinó que es situa en el punt mig.
Aristòtil opina que la persona que aspiri a ser feliç deu fixar-se un objetiu per viure bé i ens posa com objectius possibles l' honor o la glòria, la riquesa (segon lloc), o la cultura. Per a aquest filòsof el més important és que no ens desviem del nostre objetiu una vegada que s'hagi trobat.
Pels epicurs la felicitat consisteix en la satisfacció dels desitjos, l'experiència del plaer i l'absència del dolor, mentre que pels estoics com Epíctet i el seu Enquiridion, la felicitat no depèn tant de factors externs sinó de la pau procedent de l'alliberament de les passions i els desitjos. El platonista Plotí parla de la contemplació com a font d'obtenció de plenitud i connexió mística. D'altra banda, pels budistes el domini o observació de la ment i la lluita contra les injustícies és la felicitat. També parlen de la cessació del dolor per mitjà de l'alliberament dels aferraments. Spinoza diu que la felicitat es troba sent un mateix, entrant en contacte amb les coses i persones i trobant allò que ens fa créixer i evitant allò que ens fa més petits. Per a Nietzsche per trobar la felicitat es necessita poder sobre un mateix. També és el plaer que comporta la força vital que hi ha dins un mateix i el sentiment de que una resistència ha estat superada. Foucault es destaca per atribuir a les institucions una influència sobre la manera de sentir, les quals en certa manera imposen models de felicitat.
Amb la independització de la psicologia com a ciència autònoma de la filosofia. Aquesta es va preocupar per l'estudi del comportament humà, millorar l'estat d'ànim o la salut psicològica de les persones. Ara bé, serà la psicologia humanista, inspirada en l'existencialisme, el Zen i la fenomenologia, corrent que ha tingut més en compte el valor de les emocions, el coneixement intuïtiu i la consciència. La psicologia humanista parlarà més del creixement personal com a expansió de la personalitat i té com a representants: Carl Rogers, Erich Fromm o Maslow. Carl Rogers parla de l'aprenentatge significatiu com un aprenentatge centrat en l'estudiant, el qual aprèn participant de forma activa, creativa, de forma espontània i quan la proposta d'aprenentage es presenta pel formador de forma no intimidatòria per a l'ego de l'aprenent. Igualment Rogers parla de la teràpia centrada en la persona. En ella, les emocions, l'empatia i la comunicació prenen un rol clau. Tots aquests són elements intrínsecament lligats al creixement personal, com a base i motor base de l'aprenentatge . Fromm amb el seu tenir o esser, l'art d'estimar o por a la llibertat posa en evidència la identifcació de felicitat amb materialisme i afirma l'efecte de la societat en els models de comportament i de felicitat. Destaca també el seu mode tenir i mode ésser, que ha posat de manifest els límits de la societat en què tot té un preu. Friz Pearls desenvolupa la terapia Gestalt i Virginia Satir la seva teràpia familiar i les personalitats. Altres propostes de autoconeixement arriben per diferents autors. Darrerament es parla més de l'enneagrama de Gourdieff fins a Naranjo.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
